Moralets-Baserca: Un colós hidroelèctric

Una obra d’enginyeria titànica. Un repte ple de desafiaments tècnics. L’orgull de la Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana. Així es podria definir el complex hidroelèctric format per la central reversible de Moralets-Llauset i la central de Baserca.

Per a cobrir les puntes de demanda i absorvir l’excedent nocturn de les nuclears, les centrals de regulació es convertien en projectes necessaris sobre la xarxa elèctrica. Així poc més tard, Fuerzas Eléctricas de Catalunya (FECSA) s’embarcava en una altra obra faraònica a la Vall Fosca amb la construcció d’una central reversible d’una mica més de 400MW, la Sallente-Estany Gento, i a la ENHER no li va fer por impulsar un tità sota les muntanyes a cavall de les províncies de Huesca i Lleida. Es clar, cal dir també que disposar dels recursos de l’Estat via el Instituto Nacional de Industria (INI) devia ser un manantial molt tranquilitzador en una obra pressupostada en 30.000 milions de pessetes de l’any 1979, gairebé 200 milions d’Euros de l’època, i que segons males llèngües en va acabar costant gairebé el doble per culpa de la fluctuació monetària a resultes de crèdits realitzats en dòlars americans. Com a curiositat, si algú vol calcular quin seria l’import de la inversió traslladat a l’any 2013, només ha d’incrementar el cost en un 628%.

La construcció del sistema Moralets-Baserca parteix d’un Reial Decret de l’any 1975 on es proposava al sector elèctric l’explotació d’un ampli nombre d’embassaments. Uns dels aprofitaments eren els de Moralets (riu Llauset) i el de Baserca (riu Noguera Ribargorçana) que van ser atorgats en concessió a la ENHER.

Vista general del sistema Moralets-Baserca

Vista general del sistema Moralets-Baserca   (La Vanguardia 1979)

Si bé la previsió de construcció tenia com a període els anys 1977-1983, les obres van iniciar-se l’any 1978 i la posada en marxa no va ser fins a finals de l’any 1985, tot i que amb alguns problemes tècnics. 8 anys literalment de picar pedra i abocar ciment.

Els embassaments de Llauset i Baserca són l’aliment de les dues centrals. En el cas de Llauset, va caldre la construcció d’una presa per incrementar la seva capacitat de petit llac natural fins a una reserva d’aigua de 15 Hm3 capaç de subministrat fluid a la central durant una setmana. Així, es va construir una singular presa de bòveda de 78’5 metres d’alçada a una alçada sobre el nivell del mar de 2189 metres, tancant una vall amb una imatge increïble després d’abocar 243.000 metres cúbics de formigó.

Presa de Llauset

Presa de Llauset

Img0010-XL

Les aigües turbinades a la central de Moralets desguassen a l’embassament de Baserca, que compta amb una presa de dimensions encara majors . Així, la paret abovedada de Baserca s’alça 89’5 metres sobre els seus ciments i crea una reserva d’aigua de 20’8 Hm3 contigus a la petita població de Bono.

La presa de Baserca permet reaprofitar l'aigua turbinada a Moralets

La presa de Baserca permet reaprofitar l’aigua turbinada a Moralets

Però deixant de banda construcció dels dos embassaments, obres prou destacables per si mateixes, és la Central de Moralets la que mereix un capítol apart per les seves característiques constructives.

809 metres de desnivell separen el punt d’entrada d’aigua a Llauset fins a les turbines de la central de Moralets instal·lades a una distància de 4,7 quilómetres. Per accedir a la part superior de la infraestructura, formada per la Presa i la Cambra de Vàlvules, va caldre construïr una carretera d’accés de 17 Km. Gairebé en el seu punt més alt, aquesta carretera es bifurca en dos. Cap a l’oest, es troba el túnel d’accés a la presa, de 1.450 metres de longitud. Un túnel que durant l’època hivernal roman amb les seves portes segellades i a que a l’estiu escurça el camí dels excursionistes fins a l’embassament.

Entrada al túnel que condueix a la Presa de Llauset

Entrada al túnel que condueix a la Presa de Llauset

Vista de l'interior del túnel

Vista de l’interior del túnel

Si a l’anterior bifucarció en canvi agafem el camí est, ens trobarem el pas barrat per les portes que donen accés a un altre túnel de 1.100 metres, aquest sense il·luminar i amb diversos desviaments interiors.

És al final del túnel, quan arribem a un enorme replà on de forma majestuosa s’alça la canonada forçada i la vàlvula de tall. És una imatge impressionant. És en aquest punt on una galeria de pressió de 3.700 metres de longitud i 4’9 metres de diàmetre dona pas al metall de la canonada forçada de 1.015 metres i un diàmetre  de 2’85 metres que descendeix per l’interior de la muntanya en un angle de 45% fins a la central. Entremig, per descomptat, la xemeneia d’equilibri, destinada a evacuar l’aire existent a l’interior de la canonada quan aquesta s’ha d’omplir després d’un buidatge accidental o per necessitats de manteniment, que treu el cap per sobre la muntanya en un pou de 170 metres de longitud i 4 metres de diàmetre.

Tot i que no està indicat al gràfic original, per les explicacions rebudes, existeix un pas entre els dos túnels, puc suposar que per sobre de la galeria de pressió, i que permet accedir des de la central a la presa de Llauset en cas de necessitat quan a l’hivern és impracticable l’accés per carretera. És així que a més, és deixa un vehicle dins el túnel per poder-se desplaçar…aixó sí, després d’haver pujat pels esglaons paral·lels al recorregut de la canonada forçada, un excerci considerable per a gent en bona forma.

Però la megaconstrucció no s’acaba a les galeries superiors. La pròpia caverna de la central n’es un altre exemple.

Accés a la Central de Moralets

Accés a la Central de Moralets

Una relativament discreta construcció exterior no dona idea del que podrem trobar a l’interior. Un altre quilómetre de túnel excavat en els budells de la muntanya ens separen de la central. Adjunt a aquest túnel de circulació, hi ha també una galeria de drenatge i una galeria de cables, apart d’una galeria de baixa pressió per evacuar l’aigua fins a l’embassament de Baserca.

Les dimensions de la caverna són impressionants. Poder aparcar el vehicle a l’interior ja n’es una mostra. La nau principal té una alçada de 18 metres, una amplada de 15 metres i una longitud de 70 metres. A més, hi ha uns braços paral·lels de dimensions similars destinats a allotjar els primers transformadors de cada grup generador-bomba i, les vàlvules de tall de cada turbina.

Vista de la caverna principal d'excitatrius

Vista de la caverna principal d’excitatrius

Canonades forçades amb les corresponents vàlvules de tall

Canonades forçades amb les corresponents vàlvules de tall

La central disposa actualment de tres grups generadors de 82 MW (MVA, per ser exactes), a una velocitat de rotació de 750 rpm fabricats per la General Eléctrica Española. La capacitat d’impulsió com a bombes és de 9.200 litres per segon per cada grup. Per a poder vèncer l’enorme pressió, el procediment implica fer funcionar les bombes amb les vàlvules de pas tallades per anar obrint-les poc a poc i donar pas a l’aigua des de l’embassament inferior de Baserca fins al superior de Llauset. Sembla ser que problemes de funcionament amb aquest procés van retardar la posada en marxa de la central , tal com l’any 1985 sortia reflexat a La Vanguardia en una nota. La canonada forçada va necessitar de treballs de reforma l’any 2000 per solventar unes filtracions que arribaven als 350 litres d’aigua per segon.

El disseny de la caverna es va fer pensant en la futura instal·lació d’uns altres tres grups generadors, que augmentarien la potència de la central fins més enllà dels 400 MW. Aquesta idea va quedar aparcada fins fa un parell d’anys on s’havien iniciat les obres per instal·lar no tres sinó dos grups de 200 MW cadascun amb la seva corresponent canonada forçada.  Finalment, per les notícies que tinc, les obres també han quedat aturades “sine die”.  Sota els mateixos criteris de previsió, la línia elèctrica que parteix de la central fins a Pont de Suert, opera a 220 kV, però està dissenyada per poder-ho fer a 400 kV, que seria una tensió més adient després d’un increment de potència.

Però encara ens queda la Central de Baserca. L’aigua enviada per la central de Moralets ajuda a omplir l’embassament de Baserca, que compta també amb aportacions naturals com a complement. Aquest embassament no només serveix com a reserva per al bombeig, sinó que proporciona cabal a la capçalera del Noguera Ribagorçana, i es pot aprofitar per ser returbinat a la central ubicada al peu de la presa de Baserca que amb un salt net de 117’78 metres i un cabal de turbinat de  6 mil litres per segons, fa moure una turbina que genera 5 MW potència.

Grup generador de 5 MW de la Central de Baserca

Grup generador de 5 MW de la Central de Baserca

Oficialment, el cost d’inversió tot el complex va ser de 38.000 milions de pessetes (mes de 200 M€), això sense comptar divises o interessos. Només els darrers 12 milions d’euros es van demanar al Banc Europeu d’Inversions a un tipus d’interes de l’11’5% a retornar en 20 anys.

Com a resum, l’obra va requerir més de 700 treballadors , es van obrir 20 kilómetres de carreteres, 3 kms. de túnels, 5 viaductes i la construcció d’un telefèric des de la zona de la presa de Baserca fins a la cambra de vàlvules.

I si voleu alguns detalls tècnics més, no oblideu de descarregar-vos el fulletó informatiu que va editar la pròpia ENHER.

Anuncios

Les Centrals oblidades de la Vall d’Àneu

La remor de les turbines i els alternadors no trenca el silenci d’Alòs d’Isil tal com succeeix a Llavorsí. Qui sap si la causa  va ser el seu “significativo impacto ambiental” com informava la Confederación Hidrográfica del Ebro, o per motius econòmics, o per simples raons de necessitat de generació. Fos el que fos, uns salts d’aigua d’aprofitament hidroelèctric a les Valls d’Àneu dels que ja es parlava l’any 1959 i que havien de complementar la Central d’Esterri d’Àneu afegint 124.000 CV de potència, mai van acabar veient la llum. La darrera notícia que es té d’ells és de l’any 1988 amb la redacció d’un estudi de regulació del riu Noguera Pallaresa. Després d’això, no s’en sapigué res més.

Els dos salts primigenis havien de rebre el nom de Bonabé i Bonaigua, segons notes de la CHE i de la seva empresa promotora Hidroelèctrica de Catalunya. Segons també dades de la CHE, el Salt de Bonabé tindria un cabal de turbinat de 21 m3/seg i una potència de 90.000 CV (66,24 MW), mentres que el Salt de la Bonaigua disposaria d’un cabal de 4 m3/seg i una potència instal·lada de 34.000 CV (25,024 MW).

Posteriorment es va presentar un projecte reformat on es variaven les condicions tècniques alhora que també les seves denominacions. El salt de Bonabé passava a dir-se Airoto, i el de la Bonaigua rebia el nom de Borén. Projectes rectificats i canvis de nom no van modificar el seu destí final: la inexistència.

Així, la construcció del nou Salt d’Airoto implicava diverses obres com el recreixement del Llac d’Airoto,  amb la construcció d’una presa de gravetat de planta corba amb una alçada de coronació a 2232’5 metres sobre el nivell del mar,  i que amb una paret de 42,55 metres d’alçada havia de tenir una capacitat útil de 10 Hm3, suficients per a proveïr un cabal suficient a les quatre turbines Pelton d’eix vertical amb un salt net de 964 mentres ubicades en una central exterior. Respecte al cabal de turbinat, la nova central preveia més del doble que l’anterioment estudiat per a la central de Bonabé, arribant al total de 50 m3/seg.

Les obres implicaven a més a més la construcció d’una galeria de pressió en túnel de 2’6 kms de longitud i un diàmetre de 4’30 metres. Posteriorment, la galeria enllaçava amb dues canonades forçades de 1.774 metres de longitud i un diàmetre que oscil·lava entre els 2’45 i 1’98 m. El desguàs de l’aigua turbinada es realitzaria a l’embassament d’Isil (que també s’havia de construir), mitjançant galeria subterrània.

El més sorprenent d’aquesta central és que havia de ser de tipus bombeig. Per a tal menester s’havia de construir una planta de bombes subterrània aigües avall de la central i que contindria 6 grups motor-bomba capaços d’impulsar fins a 30 m3/seg d’aigua salvant un desnivell de 1004 metres.

El llac d'Airoto havia d'aliementar a la central i servir com a reserva superior del bombeig.

L’ Estany d’Airoto havia d’alimentar a la central i servir com a reserva superior del bombeig.

El Salt de Bonaigua també canviava de nom i de projecte; ara passava a ser el Salt de Borén i era una continuació física de l’anterior central, alimentant-se de l’Embassament d’Isil. Aquesta central a més a més rebria aigua dels rius Cabanes i Gerbé, una antiga concessió de l’any 1920 a Emili Riu, d’Energia Elèctrica de Catalunya impulsor de la central de Cabdella a la Vall Fosca i competidor del Dr. Pearson i la seva Barcelona Traction Power & Light.

El nou projecte de Borén contemplava augmentar el cabal original de 4 m3/seg. fins als 35 m3/seg. oferint un salt brut de 168 metres. Les obres en aquest cas implicaven la construcció d’una galeria de pressió de de 4’44 Km. i 3’8 metres de diàmetre pel marge dret de la Noguera Pallaresa. En aquesta galeria a més s’hi sumarien aportacions dels barrancs d’Airoto i Àrreu, a banda de les aigües del riu Bonaigua, que captades a 1.296 metres d’alçada serien conduïdes fins a la cambra de càrrega amb una canonada de 2’1 Km. i 1’5 metres de diàmetre.

La central, de tipus exterior, amb dues turbines Francis d’eix vertical,  s’havia de construir a la cua de l’embassament de Borén, on desaiguaria i, es permetria esprèmer novament aquest carbó líquid deixant-la novament descendir fins a la central d’Esterri d’Àneu.

L'Embassament de Borén havia de rebre les aigues de la central de Airoto i Borén, i alimentar la d'Esterri.

L’Embassament de Borén havia de rebre les aigues de la central de Airoto i Borén, i alimentar la d’Esterri.

Energia i Art

No són el Louvre, ni el Metropolitan, ni tampoc el Prado. No allotgen grans pinacoteques ni col·lecions escultòriques. Són llocs modestos, solitaris, apartats de tot i sovint foscos. Són els museus que custodien el caprici d’un Arquitecte o Enginyer que ha pogut deixar fluir el seu sentir més artístic més enllà de les necessitats de la pròpia construcció. Son les cavernes de les Centrals Hidroelèctriques.

Va haver-hi una època on els pressupostos permetien algunes llicències que avui probablement ens semblarien prescindibles. Així, centrals hidroelèctriques que veieren la llum durant l’etapa del “desarollismo“, o en altres casos, com una contribució a l’art, disposen de pintures o mosaics cobrint les seves parets. Obres d’art a la vista d’uns pocs.

La Central de Pont de Rei

La central de Pont de Rei, emplaçada al límit fronterer amb França per la Vall d’Aran, va generar el seu primer quilovat el 1960, un cop el primer dels dos alternadors fabricats per la General Electric va quedar instal·lat després d’un llarg trajecte en vaixell des del bilbaí port Santurce  fins a Bordeus, i d’allà fins a Pont de Rei per carretera, que en aquella època no devia ser pas un camí de roses.

Aquesta instal·lació generadora, la última del riu Garona en el nostre territori,  conté un treballat mural pintat sobre la paret on, de forma gràfica ens mostra els diversos salts d’aigua de la Vall d’Aran propietat de l’extinta empresa “Productora de Fuerzas Motrices” i que engloba des de la central d’Arties-Aiguamoix fins a la pròpia de Pont de Rei, seguint el curs del riu Garona. Aquest mapa de gegantesques dimensions, ens mostra també de forma visual els diversos llacs i rierols aportadors de cabal a un sistema que aprofiten fins la darrera gota de la Val d’Aran.

En aquest cas es podria parlar del llenguatge pictòric utilitzat, molt realista, malgrat que als anys 60 sigui una tendència “passada de moda”, s’assimila però al gust de l’art de les dictadures, que no veien amb bons ulls els moviments d’avantguarda  ni l’abstracció.

Mural a la Central de Pont de Rei

Mural a la Central de Pont de Rei

Central de Caldes de Boí

Si des la Vall d’Aran ens desplacem una mica cap al sud, farem camí a la Vall de Boí. Allà, alimentant-se de la presa de Cavallers que alhora es nodreix dels rius Tor i San Nicolau, trobarem, dins de la muntanya, la central de Caldes de Boí, construida per ENHER sota el paraigües de l’INI i que conformà l’origen d’un immens esquema hidroelèctric que desemboca al Riu Segre i més endavant a l’Ebre, i que permet així reaprofitar l’aigua diverses vegades al llarg del curs dels rius. En el seu moment, el règim franquista ho comparava, salvant les distàncies i proporcions, amb una obra similar, però a menor escala, del que s’havia desplegat a Tennese Valley (EEUU).

La central de Caldes és a l’interior d’una caverna excavada a la roca algunes desenes de metres allunyada de la llum exterior i si’hi accedeix per un fosc túnel que encara conserva un bust del seu Enginyer. A dins, resguardats per la frescor i el silenci només pertorbat per l’arrencada de les seves dues turbines Pelton, trobem dos mosaics.

Un d’ells, l’ubicat a la paret lateral de majors dimensions, és una gran obra de formes que recorden a l’estil cubista i que té com a títol L’Aigua, l’Agricultura i l’Indústria, i el va fer el gran especialista en mosaics i fill de Terrassa Santiago Padrós i Elías.

Mosaic al·legòric a la construcció de la central.

Mosaic al·legòric a la construcció de la central.

El segon, de menors dimensions, està ubicat just a l’entrada i és, tal com el de Pont de Rei, una representació gràfica de les diverses centrals del sistema generador de la Noguera Ribagorçana on només hi manquen dues instal·lacions més modernes. La central reversible de Moralets-Llauset, tota una obra faraònica en si mateixa, i la presa i central de Baserca, al municipi de Bono.

L'esquema hidroelèctric d'ENHER a la Noguera Ribagorçana.

L’esquema hidroelèctric d’ENHER a la Noguera Ribagorçana.

Central de Sau

Ben conegut és el seu embassament per la imatge de l’antiga església del poble, ara submergit sota les aigües, deixant mostrar el coronament del seu campanar…o inclús una mica més en èpoques poc afavorides per la pluja. Però a banda d’aquest fet, i del grup musical que li agafà el nom, la Central de Sau, situada a la zona de les Guilleries, és no només un punt de producció elèctric, sinó també de regulació d’aigua de consum. I a més, tal com les anteriors, també l’art hi és present.

Cal remarcar que la impulsora de la central, l’antiga Hidroelèctrica de Catalunya, imprimia un considerable sentit estètic a les seves instal·lacions. I només cal observar-ho amb un element tan simple com els suports de les línies elèctriques, amb un disseny simple de formigó molt menys agressiu visualment que les habituals torres metàl·liques.

Inaugurada l’any 1963, la sala principal de la central ens mostra, tan bon punt obrim la porta, un enorme mural pintat per Joan Lleó, el qual ens dona la benvinguda amb una imatge que ens presenta un paissatge humanitzat en una enorme sala pràcticament diàfana només embrutada pel pont grua i dues tapes que cobreixen els pous que, força metres més avall, allotgen sengles turbines.

Mural de la central de Sau d'estil paissatgístic.

Mural de la central de Sau d’estil paissatgístic.

Central de Susqueda

Si seguim avall el curs de l’aigua que aboca la central de Sau trobarem l’embassament i presa de Susqueda, una construcció de tipus bòveda i de 215 milions de m3 de capacitat que recentment ha subsituït les 4 vàlvules de fons. Ja aquí comença tota una mostra d’arquitectura que va més enllà de la simple enginyeria i aquesta es combina amb la bellesa . El propi accés a l’interior de la presa disposa primer d’una vasta sala apta per a ser usada per a presentacions, exposicions o concerts de petit format.

És uns quilómetres més avall que hem d’anar fins trobar la central. L’accés, junt a un parc d’alta tensió de línies singulars, queda resguardat de la pluja per una marquesina de grans dimensions i d’aspecte modern que ens obre les portes d’un túnel que gràcies a la seva il·luminació verda i taronja, sembla acompanyar-nos en un viatge de fantasia a les profunditats de la terra i que sembla influenciat pel Minimal Art

Túnel d'accés a la central

Túnel d’accés a la central

Pero és allà, a la pròpia caverna que ens mostra la seva esplendor i la mà lliure de qui signa els planells, en aquells moments un jove Enginyer fill de Zamora de nom Antonio Rebollo, ara Doctor Enginyer de Camins i Llicenciat en altres sis carreres,  com Arquitectura o Història.

Susqueda és encara avui un referent: llums de colors, vitralls, relleus dedicats als obrers i icones de simbologia energètica s’uneixen amb un sostre gens comú, amb petits elements decoratius o amb una escala de cargol que combina ferro, ciment i passamaneria de fusta la qual ens ascendeix accés a la sala de comandament. Tot plegat desprenent un intens aire d’estil post-contemporari.

La central es posà en marxa el 5 d’Octubre de 1967 i va ser la joia de la corona d’Hidroelèctrica de Catalunya, que sense cap mena de dubte no va escatimar recursos per a que destaqués de forma brillant. A dia d’avui, ho segueix fent.

Un disseny atrevit per tots els racons

Un disseny atrevit per tots els racons