BQ Aquaris X5 Plus review

Aquaris_X5_Plus_compo_black-650x650

Después de dos pésimas experiencias con terminales SONY Xperia Z3 Compact: en el primero se salió el conector de carga rápida, y el segundo murió dejándome tirado en medio de un viaje tras pasar por el jacuzzi del hotel (aún teniendo las tapas perfectamente cerradas). Después del luctuoso suceso del segundo en una pequeña ciudad de Irlanda, me tuve que agenciar de emergencia un Samsung S5 de segunda mano en la única tienda abierta un lunes de Pascua. Del S5, más allá de atascarse un poco de vez en cuando no tengo mayor queja, pero nunca he acabado de sentirme cómodo con él.

Así que me planteé renovar el teléfono, pero debía cumplir ciertas condiciones:

-Doble SIM, ya que soy un poco viajero (aunque ahora Vodafone lo borda).
-Frecuencias compatibles en el extranjero. 
-NFC
-Preferiblemente 3Gb de RAM y 32 Gb de almacenamiento (y ampliable). 
-Pantalla de 5".
-LTE CAT6.
-Batería de buena capacidad.
-Preferiblemente carga rápida.
-Sensor huella dactilar.
-Precio alrededor de los 350€.

Vaya por delante que esto de momento no deja de ser una toma de contacto de las primeras 48 horas con el teléfono, así que no me referiré a la durabilidad del producto, y alguna cosa habrá que cogerla con pinzas.

Tampoco me voy a dedicar a comentar las características técnicas ni a poner fotos, porqué para eso, la web de BQ ofrece suficiente cantidad de ambas cosas.

Así que iré comentando un poco los puntos que he anotado en la lista anterior, más alguna cosilla adicional.

 

El terminal

Admito y confieso que el tamaño de terminales “Compact” de SONY, como el Z3 o el Z5, con su pantalla de 4’7″ son la perfección en mi deseo, tanto de tamaño de pantalla como de terminal en su conjunto. Me gusta que el teléfono quepa perfectamente en el bolsillo trasero del pantalón sin asomar. Pero vista la experiencia con el Z3 Compact, y que el Z5 Compact no cumplía muchos requisitos, tocaba tragar con este tema. Tengo que decir que tenía la esperanza que al pasar de la pantalla de 5’3″ del Samsung S5 a la de 5″ del BQ el teléfono sería algo más pequeño, pero mi gozo en un pozo. El tamaño del teléfono es prácticamente calcado, a ello se debe que el marco inferior es bastante grande.

Si me refiero al diseño, decir que al menos a mi me parece bonito y elegante, con el marquito metálico redondeado. La parte trasera en plástico (policarbonato) es correcta y no tiene aspecto de “barato”. El tacto de “agarrado” es agradable pero peculiar por la construcción del marco, pero no resbala. En todo caso, le he puesto una funda original azul pastel, que queda preciosa con el acabado gris (es la funda que deja a la vista los botones, que dicho de paso, tienen un tacto agradable de manejar. En conjunto muestra un aspecto sólido y solvente.

Doble SIM

Aunque tal y como decía, VODAFONE ha puesto el hilo en la aguja y ha facilitado el “roaming gratis” incluso en EE.UU. todavía hay una buena lista de países donde no está incluido y un enfermo de la conectividad como yo necesita estar en línea. Por ello el tema de disponer de doble SIM era requisito de imprescindible cumplimiento. Las dos nanoSIM van ubicadas en una bandeja extraíble en el lado izquierdo superior con un diseño similar al del iPhone. El funcionamiento es en Dual Standby, con lo que aplican multiplexación de tiempo para funcionar en lugar de usar dos radios independientes.

Frecuencias compatibles en el extranjero

De nada sirve que tengas doble SIM con la idea de viajero en la cabeza si luego resulta que no te puedes conectar a las redes del país que visitas y subir esas imprescindibles fotos a Instagram o comentar las anécdotas en Twitter.

Es finalmente en este X5 Plus que BQ ha corregido este “defecto” presente en el resto de su gama, añadiendo la banda de 850 MHz en 3G. Esto nos da un respiro para ir por el mundo y no acabar sólo con 2G en nuestra pantalla. La verdad es que hubiera sido de agradecer disponer también de 4G en 850 y 900, pero con un buen 3G, se puede ir tranquilo hoy en día para casi cualquier uso que necesitemos. Aún así, tampoco está de más mirar qué frecuencias usan los operadores en nuestro destino, y decidirnos por el que se adapte a nuestras frecuencias.

  • 4G (LTE) FDD (800/1800/2100/2600) – (B20/B3/B1/B7)
  • 3G HSPA+ (850 / 900/ 1900 / 2100) (B5 / B8 / B2 / B1)
  • 2G GSM (850/900/1800/1900)

 

RAM de 3Gb y 32 Gb de almacenamiento

Aunque este requisito era flexible, me he esperado hasta el lanzamiento de la versión de 3Gb/32 Gb. Ya adelanto que no soy usuario de juegos en el móvil, con lo que mi opinión puede quedar se un poco corta. Pero en el uso del Waze, Google Maps, Instagram, Facebook, Twitter, WhatsApp, Telegram, etc… el teléfono funciona con suavidad, con lo que no tengo ninguna queja.

Aparte le he añadido una microSD adicional de 32Gb que el teléfono gestiona de forma transparente como si fuera memoria interna. La microSD se inserta mediante una bandeja similar a la de la SIM, pero en el lado derecho del terminal.

NFC

Esto no era negociable y cumple. En mi caso lo uso para hacer pagos en terminales compatibles con NFC a través de la App de mi banco. La aplicación “Vodafone Wallet” solamente funciona de forma parcial, bloqueando el tema de pagos, pero permitiendo es uso de tarjeta de transporte.

Pantalla de 5″

Sobre tamaños de pantalla, tantas opiniones como usuarios, así que me limitaré a decir que la pantalla se ve perfectamente con muy buena definición, y el balance de blancos me parece correcto. Eso sí, el marco inferior podría haber sido mucho más ajustado, reduciendo un poco el tamaño global del terminal.

Y algo que no es estrictamente la pantalla, pero tiene LED de notificación.

LTE CAT6

Aunque BQ no lo indica en las características especificadas en su web, en principio por el chipset Snapdragon usado, debería ofrecer Categoría 7 en LTE-4G

Dado el ingente esfuerzo de las operadoras por implementar dos frecuencias de 4G en muchos emplazamientos, especialmente en núcleos poblados, vale la pena que nuestro terminal ya pueda aprovechar la opción de agregación de portadora y usar dos frecuencias a la vez en 4G para aumentar la velocidad de descarga, que en teoría puede llegar a ser de hasta 300 Mbps, aunque ya os digo que raramente llegaréis a eso. Pero para curiosidad, con un CAT4 llegué a rozar el máximo de 150 Mbps en un emplazamiento.

Bateria

Aún es muy pronto para tener una idea real de la duración de la batería (la verdad es que el S5 se portaba muy bien), pero con una pantalla de 5″ y una capacidad de 3200 mAh, debería portarse bastante bien. La impresión que  por el momento me ha dado, usándola algunos ratos fuera de casa, es sí, que debería portarse bastante bien y aguantar el tirón diario que le suelo dar. Iré vigilando el tema y ya actualizaré si es necesario.

Carga rápida.

Este punto en la lista, por supuesto, no era de los imprescindibles. Curiosamente el chipset lo soporta pero no lo han implementado. Si la capacidad de la batería acaba siendo buena, no se debería echar de menos, pero hoy en día hubiera estado bien. También hubiera sido un plus usar un conector USB tipo C, que no creo que hubiera afectado mucho al tema de coste de producción y ya se ponía al día en el tema. El USB que trae tiene su “puntito” para poderlo insertar.

Lo que si echaré en falta es la carga por inducción del S5, algo que me gusta mucho y me parece comodísimo.

Destacar que el teléfono viene con cable de carga pero SIN cargador. Personalmente os recomiendo los AUKEY que venden en Amazon y van genial.

Sensor Huella Dactilar

Si en el Samsung S5 este tema me parecía tan desastroso que omití usarlo, en el BQ funciona perfectamente desbloqueando el teléfono al instante. Además, la posición trasera en el que está ubicado me parece muy cómoda, aunque eso puede variar según las costumbres de cada uno y el tamaño de la mano.

Precio

Honestamente he llegado a un punto que me niego a gastar 700€ o más en un teléfono. Incluso 600€ me parecen ya excesivos. ¿Por qué esta limitación de precio?…bueno, básicamente considero la obsolescencia de 2 años del terminal..sea el modelo que sea. Vale que si quieres lo puedes alargar un poco más. Pero más allá de dos años, las batería sufren, y las actualizaciones de sistema operativo ya comienzan a peligrar. Claro que mi padre tiene un S3 Mini al que le cambiamos la batería y para su uso cumple sobradamente.

Lo que decía…800€ en dos años son 400€ al año por un teléfono. Lo que vienen a ser 33€ al mes por un teléfono. Y sinceramente, “invertir” 33€ al mes en un terminal, debe ser ya cosa de la edad, me parece excesivo.

Peeeero, este punto no deja de ser algo muy personal. Cada uno es libre de hacer con su dinero lo que le parezca.

Otros

Cámara: Aún le he dado muy poca guerra a la cámara y por tanto coger la opinión con pinzas, pero el procesado de la foto no me parece tan bueno como en Xperia o el Samsung. El resultado me parece bastante “comprimido”, cosa que sorprende ya que el tamaño del JPG no es pequeño (unos 6 Mb por foto a máxima resolución). Tendré que ir probando un poco más y ver si sucesivas actualizaciones lo mejora.

Audio: Mi primera queja es que el sonido de las notificaciones, aun estando al mínimo, suenan demasiado altas. Respecto a la música, indicar que la caja del teléfono viene sin auriculares. El sonido me ha parecido francamente bueno y equilibrado. Lo he probado con unos SONY MDR-10RC aptos para audio en Alta Resolución y lo dicho, sin queja.

 

 

 

Moralets-Baserca: Un colós hidroelèctric

Una obra d’enginyeria titànica. Un repte ple de desafiaments tècnics. L’orgull de la Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana. Així es podria definir el complex hidroelèctric format per la central reversible de Moralets-Llauset i la central de Baserca.

Per a cobrir les puntes de demanda i absorvir l’excedent nocturn de les nuclears, les centrals de regulació es convertien en projectes necessaris sobre la xarxa elèctrica. Així poc més tard, Fuerzas Eléctricas de Catalunya (FECSA) s’embarcava en una altra obra faraònica a la Vall Fosca amb la construcció d’una central reversible d’una mica més de 400MW, la Sallente-Estany Gento, i a la ENHER no li va fer por impulsar un tità sota les muntanyes a cavall de les províncies de Huesca i Lleida. Es clar, cal dir també que disposar dels recursos de l’Estat via el Instituto Nacional de Industria (INI) devia ser un manantial molt tranquilitzador en una obra pressupostada en 30.000 milions de pessetes de l’any 1979, gairebé 200 milions d’Euros de l’època, i que segons males llèngües en va acabar costant gairebé el doble per culpa de la fluctuació monetària a resultes de crèdits realitzats en dòlars americans. Com a curiositat, si algú vol calcular quin seria l’import de la inversió traslladat a l’any 2013, només ha d’incrementar el cost en un 628%.

La construcció del sistema Moralets-Baserca parteix d’un Reial Decret de l’any 1975 on es proposava al sector elèctric l’explotació d’un ampli nombre d’embassaments. Uns dels aprofitaments eren els de Moralets (riu Llauset) i el de Baserca (riu Noguera Ribargorçana) que van ser atorgats en concessió a la ENHER.

Vista general del sistema Moralets-Baserca

Vista general del sistema Moralets-Baserca   (La Vanguardia 1979)

Si bé la previsió de construcció tenia com a període els anys 1977-1983, les obres van iniciar-se l’any 1978 i la posada en marxa no va ser fins a finals de l’any 1985, tot i que amb alguns problemes tècnics. 8 anys literalment de picar pedra i abocar ciment.

Els embassaments de Llauset i Baserca són l’aliment de les dues centrals. En el cas de Llauset, va caldre la construcció d’una presa per incrementar la seva capacitat de petit llac natural fins a una reserva d’aigua de 15 Hm3 capaç de subministrat fluid a la central durant una setmana. Així, es va construir una singular presa de bòveda de 78’5 metres d’alçada a una alçada sobre el nivell del mar de 2189 metres, tancant una vall amb una imatge increïble després d’abocar 243.000 metres cúbics de formigó.

Presa de Llauset

Presa de Llauset

Img0010-XL

Les aigües turbinades a la central de Moralets desguassen a l’embassament de Baserca, que compta amb una presa de dimensions encara majors . Així, la paret abovedada de Baserca s’alça 89’5 metres sobre els seus ciments i crea una reserva d’aigua de 20’8 Hm3 contigus a la petita població de Bono.

La presa de Baserca permet reaprofitar l'aigua turbinada a Moralets

La presa de Baserca permet reaprofitar l’aigua turbinada a Moralets

Però deixant de banda construcció dels dos embassaments, obres prou destacables per si mateixes, és la Central de Moralets la que mereix un capítol apart per les seves característiques constructives.

809 metres de desnivell separen el punt d’entrada d’aigua a Llauset fins a les turbines de la central de Moralets instal·lades a una distància de 4,7 quilómetres. Per accedir a la part superior de la infraestructura, formada per la Presa i la Cambra de Vàlvules, va caldre construïr una carretera d’accés de 17 Km. Gairebé en el seu punt més alt, aquesta carretera es bifurca en dos. Cap a l’oest, es troba el túnel d’accés a la presa, de 1.450 metres de longitud. Un túnel que durant l’època hivernal roman amb les seves portes segellades i a que a l’estiu escurça el camí dels excursionistes fins a l’embassament.

Entrada al túnel que condueix a la Presa de Llauset

Entrada al túnel que condueix a la Presa de Llauset

Vista de l'interior del túnel

Vista de l’interior del túnel

Si a l’anterior bifucarció en canvi agafem el camí est, ens trobarem el pas barrat per les portes que donen accés a un altre túnel de 1.100 metres, aquest sense il·luminar i amb diversos desviaments interiors.

És al final del túnel, quan arribem a un enorme replà on de forma majestuosa s’alça la canonada forçada i la vàlvula de tall. És una imatge impressionant. És en aquest punt on una galeria de pressió de 3.700 metres de longitud i 4’9 metres de diàmetre dona pas al metall de la canonada forçada de 1.015 metres i un diàmetre  de 2’85 metres que descendeix per l’interior de la muntanya en un angle de 45% fins a la central. Entremig, per descomptat, la xemeneia d’equilibri, destinada a evacuar l’aire existent a l’interior de la canonada quan aquesta s’ha d’omplir després d’un buidatge accidental o per necessitats de manteniment, que treu el cap per sobre la muntanya en un pou de 170 metres de longitud i 4 metres de diàmetre.

Tot i que no està indicat al gràfic original, per les explicacions rebudes, existeix un pas entre els dos túnels, puc suposar que per sobre de la galeria de pressió, i que permet accedir des de la central a la presa de Llauset en cas de necessitat quan a l’hivern és impracticable l’accés per carretera. És així que a més, és deixa un vehicle dins el túnel per poder-se desplaçar…aixó sí, després d’haver pujat pels esglaons paral·lels al recorregut de la canonada forçada, un excerci considerable per a gent en bona forma.

Però la megaconstrucció no s’acaba a les galeries superiors. La pròpia caverna de la central n’es un altre exemple.

Accés a la Central de Moralets

Accés a la Central de Moralets

Una relativament discreta construcció exterior no dona idea del que podrem trobar a l’interior. Un altre quilómetre de túnel excavat en els budells de la muntanya ens separen de la central. Adjunt a aquest túnel de circulació, hi ha també una galeria de drenatge i una galeria de cables, apart d’una galeria de baixa pressió per evacuar l’aigua fins a l’embassament de Baserca.

Les dimensions de la caverna són impressionants. Poder aparcar el vehicle a l’interior ja n’es una mostra. La nau principal té una alçada de 18 metres, una amplada de 15 metres i una longitud de 70 metres. A més, hi ha uns braços paral·lels de dimensions similars destinats a allotjar els primers transformadors de cada grup generador-bomba i, les vàlvules de tall de cada turbina.

Vista de la caverna principal d'excitatrius

Vista de la caverna principal d’excitatrius

Canonades forçades amb les corresponents vàlvules de tall

Canonades forçades amb les corresponents vàlvules de tall

La central disposa actualment de tres grups generadors de 82 MW (MVA, per ser exactes), a una velocitat de rotació de 750 rpm fabricats per la General Eléctrica Española. La capacitat d’impulsió com a bombes és de 9.200 litres per segon per cada grup. Per a poder vèncer l’enorme pressió, el procediment implica fer funcionar les bombes amb les vàlvules de pas tallades per anar obrint-les poc a poc i donar pas a l’aigua des de l’embassament inferior de Baserca fins al superior de Llauset. Sembla ser que problemes de funcionament amb aquest procés van retardar la posada en marxa de la central , tal com l’any 1985 sortia reflexat a La Vanguardia en una nota. La canonada forçada va necessitar de treballs de reforma l’any 2000 per solventar unes filtracions que arribaven als 350 litres d’aigua per segon.

El disseny de la caverna es va fer pensant en la futura instal·lació d’uns altres tres grups generadors, que augmentarien la potència de la central fins més enllà dels 400 MW. Aquesta idea va quedar aparcada fins fa un parell d’anys on s’havien iniciat les obres per instal·lar no tres sinó dos grups de 200 MW cadascun amb la seva corresponent canonada forçada.  Finalment, per les notícies que tinc, les obres també han quedat aturades “sine die”.  Sota els mateixos criteris de previsió, la línia elèctrica que parteix de la central fins a Pont de Suert, opera a 220 kV, però està dissenyada per poder-ho fer a 400 kV, que seria una tensió més adient després d’un increment de potència.

Però encara ens queda la Central de Baserca. L’aigua enviada per la central de Moralets ajuda a omplir l’embassament de Baserca, que compta també amb aportacions naturals com a complement. Aquest embassament no només serveix com a reserva per al bombeig, sinó que proporciona cabal a la capçalera del Noguera Ribagorçana, i es pot aprofitar per ser returbinat a la central ubicada al peu de la presa de Baserca que amb un salt net de 117’78 metres i un cabal de turbinat de  6 mil litres per segons, fa moure una turbina que genera 5 MW potència.

Grup generador de 5 MW de la Central de Baserca

Grup generador de 5 MW de la Central de Baserca

Oficialment, el cost d’inversió tot el complex va ser de 38.000 milions de pessetes (mes de 200 M€), això sense comptar divises o interessos. Només els darrers 12 milions d’euros es van demanar al Banc Europeu d’Inversions a un tipus d’interes de l’11’5% a retornar en 20 anys.

Com a resum, l’obra va requerir més de 700 treballadors , es van obrir 20 kilómetres de carreteres, 3 kms. de túnels, 5 viaductes i la construcció d’un telefèric des de la zona de la presa de Baserca fins a la cambra de vàlvules.

I si voleu alguns detalls tècnics més, no oblideu de descarregar-vos el fulletó informatiu que va editar la pròpia ENHER.

Les Centrals oblidades de la Vall d’Àneu

La remor de les turbines i els alternadors no trenca el silenci d’Alòs d’Isil tal com succeeix a Llavorsí. Qui sap si la causa  va ser el seu “significativo impacto ambiental” com informava la Confederación Hidrográfica del Ebro, o per motius econòmics, o per simples raons de necessitat de generació. Fos el que fos, uns salts d’aigua d’aprofitament hidroelèctric a les Valls d’Àneu dels que ja es parlava l’any 1959 i que havien de complementar la Central d’Esterri d’Àneu afegint 124.000 CV de potència, mai van acabar veient la llum. La darrera notícia que es té d’ells és de l’any 1988 amb la redacció d’un estudi de regulació del riu Noguera Pallaresa. Després d’això, no s’en sapigué res més.

Els dos salts primigenis havien de rebre el nom de Bonabé i Bonaigua, segons notes de la CHE i de la seva empresa promotora Hidroelèctrica de Catalunya. Segons també dades de la CHE, el Salt de Bonabé tindria un cabal de turbinat de 21 m3/seg i una potència de 90.000 CV (66,24 MW), mentres que el Salt de la Bonaigua disposaria d’un cabal de 4 m3/seg i una potència instal·lada de 34.000 CV (25,024 MW).

Posteriorment es va presentar un projecte reformat on es variaven les condicions tècniques alhora que també les seves denominacions. El salt de Bonabé passava a dir-se Airoto, i el de la Bonaigua rebia el nom de Borén. Projectes rectificats i canvis de nom no van modificar el seu destí final: la inexistència.

Així, la construcció del nou Salt d’Airoto implicava diverses obres com el recreixement del Llac d’Airoto,  amb la construcció d’una presa de gravetat de planta corba amb una alçada de coronació a 2232’5 metres sobre el nivell del mar,  i que amb una paret de 42,55 metres d’alçada havia de tenir una capacitat útil de 10 Hm3, suficients per a proveïr un cabal suficient a les quatre turbines Pelton d’eix vertical amb un salt net de 964 mentres ubicades en una central exterior. Respecte al cabal de turbinat, la nova central preveia més del doble que l’anterioment estudiat per a la central de Bonabé, arribant al total de 50 m3/seg.

Les obres implicaven a més a més la construcció d’una galeria de pressió en túnel de 2’6 kms de longitud i un diàmetre de 4’30 metres. Posteriorment, la galeria enllaçava amb dues canonades forçades de 1.774 metres de longitud i un diàmetre que oscil·lava entre els 2’45 i 1’98 m. El desguàs de l’aigua turbinada es realitzaria a l’embassament d’Isil (que també s’havia de construir), mitjançant galeria subterrània.

El més sorprenent d’aquesta central és que havia de ser de tipus bombeig. Per a tal menester s’havia de construir una planta de bombes subterrània aigües avall de la central i que contindria 6 grups motor-bomba capaços d’impulsar fins a 30 m3/seg d’aigua salvant un desnivell de 1004 metres.

El llac d'Airoto havia d'aliementar a la central i servir com a reserva superior del bombeig.

L’ Estany d’Airoto havia d’alimentar a la central i servir com a reserva superior del bombeig.

El Salt de Bonaigua també canviava de nom i de projecte; ara passava a ser el Salt de Borén i era una continuació física de l’anterior central, alimentant-se de l’Embassament d’Isil. Aquesta central a més a més rebria aigua dels rius Cabanes i Gerbé, una antiga concessió de l’any 1920 a Emili Riu, d’Energia Elèctrica de Catalunya impulsor de la central de Cabdella a la Vall Fosca i competidor del Dr. Pearson i la seva Barcelona Traction Power & Light.

El nou projecte de Borén contemplava augmentar el cabal original de 4 m3/seg. fins als 35 m3/seg. oferint un salt brut de 168 metres. Les obres en aquest cas implicaven la construcció d’una galeria de pressió de de 4’44 Km. i 3’8 metres de diàmetre pel marge dret de la Noguera Pallaresa. En aquesta galeria a més s’hi sumarien aportacions dels barrancs d’Airoto i Àrreu, a banda de les aigües del riu Bonaigua, que captades a 1.296 metres d’alçada serien conduïdes fins a la cambra de càrrega amb una canonada de 2’1 Km. i 1’5 metres de diàmetre.

La central, de tipus exterior, amb dues turbines Francis d’eix vertical,  s’havia de construir a la cua de l’embassament de Borén, on desaiguaria i, es permetria esprèmer novament aquest carbó líquid deixant-la novament descendir fins a la central d’Esterri d’Àneu.

L'Embassament de Borén havia de rebre les aigues de la central de Airoto i Borén, i alimentar la d'Esterri.

L’Embassament de Borén havia de rebre les aigues de la central de Airoto i Borén, i alimentar la d’Esterri.

Energia i Art

No són el Louvre, ni el Metropolitan, ni tampoc el Prado. No allotgen grans pinacoteques ni col·lecions escultòriques. Són llocs modestos, solitaris, apartats de tot i sovint foscos. Són els museus que custodien el caprici d’un Arquitecte o Enginyer que ha pogut deixar fluir el seu sentir més artístic més enllà de les necessitats de la pròpia construcció. Son les cavernes de les Centrals Hidroelèctriques.

Va haver-hi una època on els pressupostos permetien algunes llicències que avui probablement ens semblarien prescindibles. Així, centrals hidroelèctriques que veieren la llum durant l’etapa del “desarollismo“, o en altres casos, com una contribució a l’art, disposen de pintures o mosaics cobrint les seves parets. Obres d’art a la vista d’uns pocs.

La Central de Pont de Rei

La central de Pont de Rei, emplaçada al límit fronterer amb França per la Vall d’Aran, va generar el seu primer quilovat el 1960, un cop el primer dels dos alternadors fabricats per la General Electric va quedar instal·lat després d’un llarg trajecte en vaixell des del bilbaí port Santurce  fins a Bordeus, i d’allà fins a Pont de Rei per carretera, que en aquella època no devia ser pas un camí de roses.

Aquesta instal·lació generadora, la última del riu Garona en el nostre territori,  conté un treballat mural pintat sobre la paret on, de forma gràfica ens mostra els diversos salts d’aigua de la Vall d’Aran propietat de l’extinta empresa “Productora de Fuerzas Motrices” i que engloba des de la central d’Arties-Aiguamoix fins a la pròpia de Pont de Rei, seguint el curs del riu Garona. Aquest mapa de gegantesques dimensions, ens mostra també de forma visual els diversos llacs i rierols aportadors de cabal a un sistema que aprofiten fins la darrera gota de l’Aran.

Mural a la Central de Pont de Rei

Mural a la Central de Pont de Rei

Central de Caldes de Boí

Si des la Vall d’Aran ens desplacem una mica cap al sud, farem camí a la Vall de Boí. Allà, alimentant-se de la presa de Cavallers que alhora es nodreix dels rius Tor i San Nicolau, trobarem, dins de la muntanya, la central de Caldes de Boí, construida per ENHER sota el paraigües de l’INI i que conformà l’origen d’un immens esquema hidroelèctric que desemboca al Riu Segre i més endavant a l’Ebre, i que permet així reaprofitar l’aigua diverses vegades al llarg del curs dels rius. En el seu moment, el règim franquista ho comparava, salvant les distàncies i proporcions, amb una obra similar, però a menor escala, del que s’havia desplegat a Tennese Valley (EEUU).

La central de Caldes és a l’interior d’una caverna excavada a la roca algunes desenes de metres allunyada de la llum exterior i si’hi accedeix per un fosc túnel que encara conserva un bust del seu Enginyer. A dins, resguardats per la frescor i el silenci només pertorbat per l’arrencada de les seves dues turbines Pelton, trobem dos mosaics.

Un d’ells, l’ubicat a la paret lateral de majors dimensions, és una gran peça de formes cubistes que té com a títol “L’Aigua, l’Agricultura i l’Indústria“, i el va fer el gran especialista en mosaics i fill de Terrassa Santiago Padrós i Elías.

Mosaic al·legòric a la construcció de la central.

Mosaic al·legòric a la construcció de la central.

El segon, de menors dimensions, està ubicat just a l’entrada i és, tal com el de Pont de Rei, una representació gràfica de les diverses centrals del sistema generador de la Noguera Ribagorçana on només hi manquen dues instal·lacions més modernes. La central reversible de Moralets-Llauset, tota una obra faraònica en si mateixa, i la presa i central de Baserca, al municipi de Bono.

L'esquema hidroelèctric d'ENHER a la Noguera Ribagorçana.

L’esquema hidroelèctric d’ENHER a la Noguera Ribagorçana.

Central de Sau

Ben conegut és el seu embassament per la imatge de l’antiga església del poble, ara submergit sota les aigües, deixant mostrar el la part superior del seu campanar…o inclús una mica més en èpoques poc afavorides per la pluja. Però a banda d’aquest fet, i del grup musical que li agafà el nom, la Central de Sau, situada a la zona de les Guilleries, és no només un punt de producció elèctric, sinó també de regulació d’aigua de consum. I a més, tal com les anteriors, també l’art hi és present.

Cal remarcar que la impulsora de la central, l’antiga Hidroelèctrica de Catalunya, imprimia un considerable sentit estètic a les seves instal·lacions. I només cal observar-ho amb un element tan simple com els suports de les línies elèctriques, amb un disseny simple de formigó molt menys agressiu visualment que les habituals torres metàl·liques.

Inaugurada l’any 1963, la sala principal de la central ens mostra, tan bon punt obrim la porta, un enorme mural pintat per Joan Lleó, el qual ens dona la benvinguda amb una imatge ben humanista en una enorme sala pràcticament diàfana només embrutada pel pont grua i dues tapes que cobreixen els pous que, força metres més avall, allotgen sengles turbines.

Mural de la central de Sau d'estil paissatgístic.

Mural de la central de Sau d’estil paissatgístic.

Central de Susqueda

Si seguim avall el curs de l’aigua que aboca la central de Sau trobarem l’embassament i presa de Susqueda, una construcció de tipus bòveda i de 215 milions de m3 de capacitat que recentment ha subsituït les 4 vàlvules de fons. Ja aquí comença tota una mostra d’arquitectura que va més enllà de la simple enginyeria i aquesta es combina amb la bellesa . El propi accés a l’interior de la presa disposa primer d’una vasta sala apta per a ser usada per a presentacions, exposicions o concerts de petit format.

És uns quilómetres més avall que hem d’anar fins trobar la central. L’accés, junt a un parc d’alta tensió de línies singulars, queda resguardat de la pluja per una marquesina de grans dimensions i d’aspecte modern que ens obre les portes d’un túnel que gràcies a la seva il·luminació verda i taronja, sembla acompanyar-nos en un viatge de fantasia a les profunditats de la terra.

Túnel d'accés a la central

Túnel d’accés a la central

Pero és allà, a la pròpia caverna que ens mostra la seva esplendor i la mà lliure de qui signa els planells, en aquells moments un jove Enginyer fill de Zamora de nom Antonio Rebollo, ara Doctor Enginyer de Camins i Llicenciat en altres sis carreres,  com Arquitectura o Història entre d’altres.

Susqueda és encara avui un referent: llums de colors, vitralls, relleus dedicats als obrers i icones de simbologia energètica s’uneixen amb un sostre gens comú, amb petits elements decoratius o amb una futurista escala de cargol que combina ferro, ciment i passamaneria de fusta la qual ens ascendeix accés a la sala de comandament.

La central es posà en marxa el 5 d’Octubre de 1967 i va ser la joia de la corona d’Hidroelèctrica de Catalunya, que sense cap mena de dubte no va escatimar recursos per a que destaqués de forma brillant. A dia d’avui, ho segueix fent.

Un disseny atrevit per tots els racons

Un disseny atrevit per tots els racons

Moto elèctrica: L’experiència

Amb motiu d’haver de realitzar un part del meu credit de formacio en centres de treball, em vaig trobar en la necessitat d’haver-me de desplaçar a un indret del Poblenou que, sense estar massa lluny del meu domicili, implicava un recorregut en transport públic considerablement llarg i ferragós. No em semblava massa acceptable la idea de “segrestar” durant 5 setmanes el cotxe familiar…així que em vaig plantejar llogar una motocicleta.

A Barcelona hi ha una empresa que permet fer-ho per mesos, així era l’opció ideal. Però a més a més, aquesta empresa ofereix una flota de scooter elèctrics, pel mateix cost que un de benzina. Considerant que les pràctiques no eren remunerades, la moto elèctrica em va semblar la millor opció. I perquè no…amb l’afegit de contribuïr al medi ambient, i donar exemple d’estudiant de renovables.

Primer vull deixar clar que ha estat la meva primera experiència sobre una moto. És una mica com anar en bicicleta…però amb algunes sensacions més acusades. Sobretot perdre la por a inclinar-se per girar. L’experiència ha estat prou agradable, però no era d’això que volia parlar, sinó del concepte elèctric de la moto.

Per descomptat que l’opció d’un vehicle elèctric va ser contemplada per la proximitat d’un dels punts de càrrega que l’Ajuntament de Barcelona té escampats per tota la ciutat, altrament hagués estat inviable.

La pregunta que m’ha fet més gent, ja fos al punt de càrrega o en un semàfor és obviament l’autonomia. Aquesta moto, la GOVECS 3.2 té una autonomia que s’enfila fins els 85-90 kms. en conducció per ciutat, però personalment mai l’he portat més enllà dels 70 kms per prudència, sempre he deixat un quart de “dipòsit”.  La segona pregunta és el temps de recàrrega. En aquest vehicle, en dues hores, que és el temps que et dóna el punt de càrrega de l’Ajuntament, és carrega el 80% de la bateria.

Què en destacaria en positiu ?: El silenci i la suavitat. La moto és tremendament silenciosa, i aturar-se en silenci en un semàfor és una sensació molt curiosa. També per descomptat la contribució a un aire més net a la ciutat. I el seu baix cost de “combustible” per kilòmetre. Deixant de banda que actualment la recàrrega als punts de l’Ajuntament és gratuïta, una recàrrega completa són uns 3 kW…el que vol dir que podrem fer uns 80 kms amb un cost de 50 cts€.

Què en destacaria en negatiu?: La previsió dels recorreguts. El vehicle elèctric, pels temps de recàrrega autoobliga a fer una certa previsió dels recorreguts que farem per evitar quedar-nos sense combustible. Certament és complicat que en l’ús per ciutat això ens passi, però cal tenir-ho present. El fet d’endollar-la en un punt de càrrega també voldrà dir que cada XX trajectes, en un d’ells haurem de caminar una mica des d’on deixem la moto fins al lloc de destí. No acostuma a ser un drama, però també cal tenir-ho en compte.

Més enllà d’això, la meva experiència ha estat la d’aprofitar l’hora de de dinar a “Diagonal Mar” per deixar endollada la moto en un punt proper, d’aquesta manera sempre estava perfectament carregada. A part d’això, també he utilitzat altres punts de la ciutat aprofitant reunions o desplaçaments d’oci.

Puc dir que l’experiència amb els punts de càrrega ha estat desigual. Del que està més proper a la meva residència, podria dir que n’he estat l’únic usuari. L’he pogut compartir amb una altra moto al del carrer Balmes i a Torrent de l’Olla. N’he vist fet un mal ús continuat per vehicles elèctrics al de “Barcelona Activa” i, n’he trobat 3 d’avariats…un a Rambla Prim, un a la Pl. Antoni López i un a la Via Favència. També destacar que el punt de recàrrega que hi ha a “La Maquinista” usa un altre tipus de targeta, i que altres projectes d’estacions de càrrega com les de Mobecpoint, tampoc no resulten utilitzables i en alguncas estan en males condicions de manteniment.

Si de veritat volem donar un fort impuls a la moto elèctrica, que al meu entendre resulta molt més viable que el cotxe, cal fer un desplegament previ important de punts de càrrega, ja que cadascun d’ells només té dos endolls. I cal també posar-los allà on calen: centres d’ensenyament, hospitals, zones d’oficines, centres comercials, etc. Si l’oferta de punts de càrrega no va un pas endavant, costarà molt que l’usuari s’hi llenci i això requereix inversions i, segurament algun canvi normatiu en la construcció d’aparcaments.

En resum he de dir que l’experiència ha estat molt positiva i que probablement repeteixi. Si es disposa d’una casa unifamiliar o d’un punt de càrrega al lloc de treball o a l’aparcament, sense cap mena de dubte una moto elèctrica és un vehicle a valorar molt seriosament.Imatge

Vampirs d’energia elèctrica

Imatge

Una de les sorpreses que vaig endur-me verificant el consums en stand-by de casa van ser els 37 Wh de la màquina de climatització. Sí, l’equip d’aire condicionat / bomba de calor es menja aproximadament 888 watts cada dia o, explicat d’una altra manera, uns 15 cèntims d’euro diaris, el que venen a ser uns 55€ a l’any que estem regalant a la companyia elèctrica.

I això per què?. Doncs perquè els compressors porten una petita resistència per mantenir els fluids amb la viscositat adequada per al seu funcionament. Això és important sobretot a l’hivern, amb el que durant la temporada que utilitzem la bomba de calor, podem tenir-lo sempre connectat garantint-nos poder prémer el botó “ON” immediatament als nostres requetiments. A l’estiu, si no som dels que tenim l’equip en marxa cada dia podem connectar-lo a l’alimentació elèctrica una horeta abans d’engegar l’aire condicionat. Però durant els mesos que no s’usa en cap cas, simplement podem desendollar-lo o, abaixar el magnetotèrmic del quadre elèctric.