Avui he rebut la renovació d’una de les meves targetes de pagament. Bé, més que una renovació ha estat una substitució, amb les molèsties que comporta el corresponent canvi de numeració…que si Amazon, que si PayPal, que si…
La novetat de la nova targeta es que en lloc del tradicional plàstic, està fabricada en metall, acer inoxidable diuen.
La brigada de màrqueting de l’entitat emissora de la targeta intenta vendre aquest canvi com una espècie de benefici. La veritat és que estèticament la nova targeta és bonica. La paraula seria neta. Ofereix una imatge realment neta, sense els caràcters ressaltats i amb el codi a la part posterior. Però al meu entendre, aquí s’acaba l’únic avantatge, si és que tal cosa podem considerar aquest fet.
Em sorprèn que s’intenti vendre com un benefici el material d’una targeta de pagament en una època on les transaccions electròniques cada vegada tenen més pes. En el meu cas, el 99% dels pagaments es fan de dues maneres, o través d’una pàgina web (Amazon o la que sigui), o mitjançant el telèfon mòbil amb Google Pay.
L’acte de treure la cartera queda cada vegada més arraconat i en la meva experiència, limitada als hotels o a les oficines de lloguer de cotxes, que tal com deia, deuen representar l’1% dels pagaments que realitzo.
Dos inconvenients més. És terriblement pesada. Pesa 16grs…una mica més del triple que la de plàstic. Pot semblar irrellevant però puc assegurar que es nota. I quan he arribat a reduir a la mínima expressió la meva cartera gràcies a la gent de Bellroy, ara em venen amb un engreixament innecessari. I finalment, per a la seva destrucció calen més que les típiques tisores. Ara la targeta arriba amb un sobre pre franquejat per a retornar-la i que procedeixin al seu reciclatge.
Resumint: quan l’eina va camí de la irrellevància, el material és intranscendent.
Amb aquest títol, la Fundación ESTEYCO, ha editat un sobri però imprescindible llibre per a qualsevol amant de l’energia hidroelèctrica (com és el meu cas). Confeccionat Francisco Galan Soraluce, tal i com desprèn el seu títol, és un repàs fotogràfic complementat amb la justa quantitat de dades, a les infraestructures de generació hidroelèctrica de l’Alt Aragó. Us el podeu descarregar aquí.
Arrel de la situació actual, molts productors de matèries primeres s’ha hagut de buscar les garrofes digitalitzant els seus canals de venda. Pàgines fetes amb WordPress, Instagram, WhatsApp, Bizum, etc. Tota tecnologia és bona per poder seguir subsistint.
Doncs bé, aquí us deixo un petit recull de comerços en línia on poder omplir el rebost amb productes de bona qualitat. Alguns d’ells malauradament tenen les zones de repartiment bastant acotades, però si per casualitat esteu coberts, segur que no us en penedireu.
Carn i més carn: No són nous d’ara, però són el paradís pels carnívors. Botiga no apta per a vegans. A The Butcher Society trobareu les carns més excelses i us les portaran a casa.
A “Productors Catalans” trobareu un poti-poti de petits productors de tota mena. Des de flors a iogurts, passant per mel, carn, confitures, formatges, cafè, pà o safrà. Personalment he tastat els iogurts de Can Robert, fets a Cardedeu, i valen molt la pena.
Si sou especialment amants del formatge, des de Moià ens poden enviar les delícies de Formatges Montbrú. Tenen formatges de cabra, vaca, búfala…amb diversos graus de curat i, fins i tot en porcions, si no voleu un formatge sencer.
Pels pans, pastissos, brioxeria, etc, teniu la web de Bakering, on s’inclouen alguns dels més destacats obradors que us portaran els seus productes a casa. També fa venda directa, un dels tradicionals de Barcelona com el Turris.
L’anàlisi de dades biològiques, físiques o matemàtiques, ja siguin del nostre planeta o de l’espai, requereixen d’enormes potències de càlcul per obtenir els resultats. Es per això que es construeixen els supercomputadors.
Però que passa quan els impulsors d’un projecte no tenen accés a aquestes enormes màquines? Doncs poden aprofitar una eina com BOINC i gaudir de milers de petits ordinadors treballant com si en definitiva fos un gran supercomputador.
Tot i que BOINC està dissenyat per a diverses plataformes com Windows o OSX, inclús per Android, us parlaré de com aprofitar una Raspberry per a entrar a col·laborar en aquesta xarxa. No és ni l’ordinador més potent ni el més eficient, però pot ser una magnífica manera d’aprofitar aquest “catxarro” que sovint acaba acumulant pols i que tot i les seves limitacions, pot aportar el seu granet de sorra amb un consum energètic mínim.
Que necessitem?
Doncs una Raspberry Pi 2, 3 o 4 amb una connexió a internet i, obviament, alimentació.
Comencem!
BOINC està inclòs en un dels paquets disponibles per a Raspbian, per tant la seva instal·lació no té més complicació. Només cal obrir el terminal i introduir:
sudo apt-get update
sudo apt-get upgrade
Una vegada s’hagi completat l’actualització (que pot trigar una bona estona), ja és el moment per instal·lar BOINC:
sudo apt-get install boinc
Aquesta comanda instal·larà la versió gràfica de BOINC, el “BOINC Manager Tool”
Una cop instal·lat, podreu executar el programa a: Menú -> Eines de Sistema -> Boinc Manager
El primer que ens trobarem és una pantalla on podrem escollir si volem Afegir un projecte o, fer servir un Gestor de Comptes amb el que haguem creat un compte (com BAM! o Grid Republic)
Si escollim la primera opció, tindrem un llistat de projectes per sel·leccionar. Si escollim el Gestor de Comptes, haurem de fer aquesta tria des de la web del Gestor. He provat les dues opcions i no tinc clar quina és millor, tot i que sí que és cert que els Gestors de Comptes acostumen a oferir més projectes on col·laborar.
Veureu que no tots els projectes funcionen. Alguns d’ells ja estan finalitzats però ningú els ha esborrat i altres, malauradament no treballen amb Raspberry, com el més conegut Rosetta@Home.
Configuració!
Detalls importants a tenir en compte durant la configuració, tan per evitar que la nostra Raspberry acabi rostida, com per evitar el desgast prematur de la targeta SD.
Primer de tot, anirem a la pestanya “Visualitzar” i seleccionarem “Vista Avançada”, per poder veure totes les opcions disponibles.
A la pestanya de computació és important limitar al 50% el nombre de CPU en ús. Això farà que només s’utilitzin 2 dels 4 nuclis del processador, però mantindrà la temperatura dins uns límits tolerables.
En canvi, podeu deixar al 100% el temps d’ús.
Respecte a la suspensió, podeu desmarcar totes les caselles, ja que la idea és deixar la Raspberry només per aquest ús.
I a les “Altres” opcions, trobareu per defecte en 60 minuts el temps dedicat a cada tasca. Podeu deixar-ho així o augmentar-ho. L’unica diferencia és que dedicarà més o menys temps a processar un paquet de dades abans de commutar a un altre que pugui estar en cua.
Sí es important modificar la darrera opció, ja que afecta directament al desgast de la targeta SD. Modifiqueu els 60 segons per defecte a 600 segons.
A la pestanya de Disc i Memòria podeu limitar l’espai de disc a un parell de Gb limitant-ne a més l’ús al 70%.
I poca cosa més, una vegada tot configurat, veureu com els paquets es van processant.
L’aplicació corre per defecte cada vegada que la Raspberry arrenca, així que no hi ha cap problema en deixar-la desatesa. Només cal anar vigilant que el LED verd faci pampallugues de tant en tant, símptoma que el nostre petit ordinador segueix viu i no s’ha penjat.
Ja semblo un influencer fent una entrada així al Blog, però crec que a més d’un/a viatger/a els hi pot resultar útil.
Cada vegada sóc menys de viatjar amb efectiu, ja que gairebé a tot arreu accepten el pagament amb targeta.
El problema és que generalment les targetes de crèdit (per viatjar millor oblideu-vos de les de dèbit), presenten dos inconvenients importants:
-Apliquen el tipus de canvi de moneda que els hi sembla.
-Carreguen una comissió addicional al voltant del 3%.
I aquí és on entra en joc la Revolut. Aquesta targeta recarregable aplica el tipus de canvi interbancari oficial en cada moment, amb el que us trobareu que si feu diversos pagaments al llarg del dia, els tipus de canvi seran diferents, i ajustats al tipus oficial. I, no menys important, no hi ha comissió addicional. A més a més, podeu tenir comptes addicionals en altres monedes per a , per exemple, comprar-les si en un moment donat estan barates. Així, si teniu una “bossa” de dòlars i feu un pagament en dòlars, es carregaran en aquesta divisa al preu que els hagueu comprat.
Però la targeta té altres coses interessants, útils tant per viatjar com per si la voleu usar aquí.
Les mesures de seguretat: No només podreu bloquejar/desbloquejar la targeta de forma global, si no que a més a més, podeu habilitar/deshabilitar les diverses modalitats de pagament. I, una característica important, la seguretat per geolocalització. L’app, a través del vostre mòbil sap on us trobeu, i pot evitar cobraments realitzats des d’altres indrets. Si esteu a Roma, denegarà un pagament ordenat a una botiga de Singapore.
Una característica de la targeta, que a mi m’agrada molt per a l’ús diari, és el “Pressupost Mensual”. La targeta t’indica el pressupost diàri al que t’hauries d’adaptar. Obviament és un valor dinàmic. Si un dia no gastes, al dia següent veuràs que pots gastar més. I si un dia et passes, veuràs que es redueix. Té una funció psicològica d’evitar despeses bastant interessant.
Una altra funció interessant que pots habilitat són els “Vaults”. Aquí s’aniran ingressant els arrodoniments de les compres que facis. És una forma simple d’anar construïnt una petita guardiola. Per exemple, si fas un pagament de 4,25€, automàticament 0,75€ se’t guardaran al Vault.
I si en lloc de crear un Vault, vols dedicar aquests arrodoniments a fer donatius, també és possible.
Per descomptat té la funció de traspassar diners entre titulars de la targeta, o de dividir els pagaments amb l’opció “Split bill”. Si esteu viatjant amb amics, un pot pagar i després dividir la factura entre els altres per a que us traspassin els diners.
I com funciona la targeta?: Doncs tal com us he dit, és una targeta recarregable. Va annexada a una numeració d’un compte del Regne Unit. Es pot carregar de dues maneres. Una d’elles és fent un càrrec sobre una targeta de crèdit que ja tingueu. L’altra, és fent una transferència des del vostre corrent. Normalment en 1 o 2 dies, tindreu els diners al compte de la targeta. Al menys el BBVA no cobra comissió per transferències en euros dins de la zona SEPA, però cada banc pot ser diferent.
Quin cost té la targeta? Si només voleu el seu nivell bàsic, el cost de manteniment és ZERO. Després ofereixen dos nivells superiors, el Premium i el Metal, que ofereixen alguns avantatges addicionals, però amb una quota mensual.
Jo personalment segueixo al nivell bàsic, ja que no em cal més.
Doncs si la voleu, podeu fer click aquí. No em regalaran diners ni us regalaran diners, però no us cobraran els 5 o 6€ que costa la “fabricació” de la targeta.
Les antenes tipus EndFed, alimentades únicament per un extrem, són un tipus d’antena ben simple que resulten molt còmodes per utilitzar en operacions en portable (activacions DME, DMVGE, etc), i evidentment en activitats “SOTA”.
Però també pot ser una opció simple i discreta per a instal·lacions fixes sense grans pretensions més enllà d’operar les bandes d’HF d’una forma senzilla.
Actualment disposo de dues antenes del fabricant neerlandés HyEndFed. La primera va ser la versió 10-(15)-20-40 llarga, que he usat en totes les meves activitats en portable amb bons resultats, i ara he afegit el model curt per a situacions on vull una mica més de discreció.
La versió curta inclou una bobina ressonant a la banda de 40m.
En dades, l’antenna té una longitud de 11’8 metres, i pesa uns 347 grams, el que permet utilitzar un màstil de fibra de vidre per a subjectar-la. Tal com els seus altres productes, la construcció, materials i acabats són d’una qualitat magnífica.
Però com es comporta? Bé, hem de pensar que a 40 metres tindrem una antena de 1/4 de longitud d’ona, a 20 metres una 1/2 ona i a 10 metres és una longitud d’ona completa.
Per tant tindrem una antena de compromís amb bon resultat a 40 metres, una antena correcta per 20 metres i una bona antena a 10 metres. Tot això sent conscients que estem treballant amb una antena de fil, no pas amb una directiva i on estem comprant un compromís entre lleugeresa i dimensions en front del guany.
I quina és la gràfica de SWR?
Gràfica de SWR segons el fabricant.
Originalment, el tram de fil per a la banda de 40 metres està ajustat a 7.000 KHz. Cada centímetre que retallem, ens farà pujar 20 KHz aproximadament. Cal tenir present que per la banda de 40 metres ens caldrà sintonitzador si ens separem molt de la freqüència central, tot i que sense sintonitzador, m’he mogut amb SWR de 1:2 i el transceptor no s’ha queixat. A les bandes de 20 i 10, es pot treballar perfectament sense sintonitzador. A 15 o 18 metres sí que cal sintonitzador, però la meva FT991 ha conseguit ajustar la SWR sense problema. Ah, i a 6 metres també!
La veritat és que el rendiment m’ha sorprés especialment a la banda de 40 metres. Sense tenir una lectura de grans senyals, he pogut operar diverses estacions EA i escoltar (sense intentar contactar), estacions italianes o alemanyes.
A 20 metres, he pogut contactar amb una estació SOTA a EA6 que operava amb 10W i una petita antena de mòbil. També he pogut escoltar estacions europees sense massa problema, éssent a més conscients que estem a mínims de propagació.
En ambdós casos, queda pendent jugar amb el mode FT8 que ara està tant de moda. Parlant de FT8, cal recordar que la potència màxima que suporta aquest model és de 100W (degut al balun), per tant, en FT8 (o CW) ens hauríem de restringir a no més de 30W de potència de transmissió, que de totes maneres, és una potència més que raonable per aquest mode digital.
El balun és “universal”, amb el que podreu fer servir qualsevol model d’antena portable d’aquest fabricant, simplement insertant-hi el connector. Així que jo l’aprofito per a les dues antenes,
En el meu cas, per comoditat, sempre instal·lo l’antena en configuració “sloper”, però les EndFed permeten gairebè infinites opcions de muntatge: sloper, horitzonal, “V” invertida, etc.
El diagrama de radiació de la EndFed en sloper és “bastant” omnidireccional, depenent de la longitud d’ona, amb el que el guany serà entre inexistent o molt baix, però a canvi en aquestes operacions en portable, podrem rebre estacions dels 360º. Si ho voleu veure amb més detall, podeu consultar aquest interessant article de KK4OBI, extrapolant les longituds d’ona de l’antena amb les que indica a l’article (on parla d’una antena tallada per 80 metres).
L’antenna s’envia en forma de pràctic kit en una resistent bossa per posar a la motxilla.
Finalment, us deixo un video a YouTube de 2E0TGW analitzant l’antenna, on també demostra els seus bons resultats.
Paseando de mesa en mesa en una feria de plumas estilográficas, tuve la ocasión de conocer una novedad en el mercado de la papelería: la mezcla entre el roller y la estilográfica.
Es decir, el rollerball de toda la vida, pero con la carga de tinta de una estilográfica, ya sea con el tradicional cartucho, o con el convertidor.
En esa ocasion, el distribuidor me mostró las dos opciones que tenía (pero tristemente nadie vendía), una de ellas llevaba la firma de Kaweco, con su tradicional formato y presentando en tres colores, y la otra estaba manufacturada por una compañía más reciente, “ONLINE”.
Pude probar los dos modelos y admito que la combinación de ambas filosofías me pareció de lo más interesante. Especialmente para un zurdo como yo. La limpieza, fluidez y sencillez de un roller junto a la casi infinita variedad de tintas del mundo de las estilográficas.
A fecha de esta entrada, aún no he sido capaz de encontrar en tienda ninguno de ambos modelos, pero me consta que además de estos dos, Noodler’s cuenta con uno de ellos en su catálogo, y también J.Herbin.
Es precisamente el Herbin el que he podido encontrar en la barcelonesa tienda Viena.
Líneas simples y cuerpo transparente para el modelo de Herbin
Con un cuerpo transparente estilo “demonstrator” aunque con unas líneas quizás no muy originales, el Herbin, que mide 11’5 cm sin capuchón, no pasará a la historia del diseño o la belleza, pero tampoco nos hará saltar las lágrimas en caso de pérdida, y resulta ligero y cómodo de usar.
Cartucho estándar, en este caso un Waterman Mysterious Blue
En honor a la verdad, tengo que decir que la primera prueba ha sido con la tinta Blu Mare de Rohrer&Klingner cargada en el convertidor, y la experiencia no ha sido nada satisfactoria, obteniendo un trazo totalmente irregular a la escritura. No me atrevería a decir si es por causa de la tinta, del uso del convertidor, o de no haber limpiado el roller, cosa que sí he hecho luego antes de insertar el cartucho.
La posterior prueba, con el cartucho, sí ha sido totalmente satisfactoria, ofreciendo un trazo normal, tal y como se puede observar en la imagen.
Así que nada, ya tenemos otro elemento con el que caer en la tentación de nuestra pasión por la escritura y la papelería.
Siempre está bien tomar notas cuando se va de viaje. Pasado el tiempo, ayuda a recordar cómo fue esa experiencia viajera rememorando momentos felices, excitantes o interesantes. Además, invita a ir realizando periódicas pausas en el trajín diario que impone un viaje; así, se “generan” momentos de tomar un refresco a la mesa de algún bonito local.
Hace ya algunos viajes incorporé una “libreta” Midori gracias a su flexibilidad. Y entrecomillo lo de libreta, ya que en realidad es una cubierta de piel a la que se le añaden accesorios. En ella llevo las tarjetas de fidelidad de hoteles y aerolíneas, divisas, tarjetas de embarque…y además las libretas de diario y agenda. Todo bien ordenado, clasificado y a mano.
En la libreta de diario es donde voy anotando los lugares por donde paso, los sitios que me gustan o simplemente reflexiones. También voy pegando cosas varias como un billete de transporte o el ticket de entrada de un museo. Así, poco a poco, se va formando una guía de viaje.
Hay personas con la maravillosa habilidad de saber dibujar, habilidad de la que yo carezco, así que como ir reflejando imágenes de ese viaje, más allá del propio álbum, le añade un toque indiscutible, pensé en ir pegando algunas fotos.
¿Y cómo hacer eso a la vez que se escribe?…pues con una de las diferentes impresoras instantáneas que existen. Hay varios modelos, pero preferí decantarme por la Fujifilm INSTAX SP-2.
Es una pequeña impresora instantánea que se conecta por WiFi a nuestro teléfono móvil mediante una App, o directamente a nuestra cámara de fotos Fujifilm. En mi caso, ambas cosas, así mataba dos pájaros de un tiro.
La tecnología usada para imprimir las pequeñas fotos es la tradicional Polaroid de toda la vida. Por tanto, en menos de 10 segundos tendremos la foto en nuestras manos, pero deberemos esperar algunos más para que se materialice la magia del revelado.
La recarga es sencilla, se inserta un cartucho de 10 fotos…la impresora nos escupirá una lámina protectora, y ¡lista!. El precio de cada cartucho es de aproximadamente 10€, con lo que la fotos nos sale a 1€ cada una. No es por tanto para ir imprimiendo fotos a diestro o siniestro. En mi casi pensé en imprimir 1 foto “significativa” cada día. Aunque si son dos, tampoco pasa nada. Aunque no sea barato, si lo sumas al presupuesto del viaje, tampoco es un gran dispendio.
Que nadie espere una foto que respete totalmente la fidelidad colorimétrica. Las imágenes tienen una pátina peculiar, quizás algo antigua, que le dan un toque interesante.
Poco más que añadir. La Instax Share es, por su compacto tamaño, un complemento para llevar de viaje, o incluso en el día a día en nuestra mochila (o bolso), para inmortalizar al momento algún instante fotografiado con el móvil o la cámara y poder tener un detalle simpático con alguien.
Ah, según el fabricante, la batería recargable dura unas 100 fotos, así que no hay problema. Además, se carga con el mismo cable y cargador (micro USB) que un teléfono móvil.
Seguramente la lente más famosa del fabricante coreano Samyang, al menos entre los usuarios de Fuji, sea el 12mm f/2.8 como una especie de alternativa más económica (y luminosa), que el Fujinon 10-24 f/4.
En mi caso ya dispongo del citado 10-24, que es una óptica excelente tanto para paisaje como para fotografía más urbana en nuestros viajes, pero alguna veces he echado en falta disponer de algo más “ancho” y, también tengo en mente el uso en astrofotografía.
Dado que Fuji no dispone de ninguna lente para la serie X que esté por debajo de los 10mm (15mm en formato 35mm), tuve que mirar si algún otro fabricante ofrecía una alternativa. Y sí, SAMYANG, tiene un 8mm “Fisheye”. Eso sí, con enfoque manual, algo que no es especialmente crítico en un angular tan extemo. Tampoco es que el tipo de imagen que ofrecen los ojos de pez me apasione, pero en general me parece tolerable, en algunos casos “divertido” y al fin y al cabo, con Lightroom se puede aplicar una corrección de perspectiva que nos ofrecerá una imagen no distorsionada.
¿Cómo es el SAMYANG?
Hay una palabra en inglés que me gusta mucho para definirlo: sturdy. Robusto. Es bastante compacto, similar al Fujinon 23mm f/2, no muy pesado (ni muy ligero) y con una construcción general sólida. El anillo de diafragmas que permite ajuste de 1/2 paso tiene buen tacto encajando bien en cada click, y el anillo de enfoque es denso, sin ninguna fricción rara y tirando un poco hacia duro.
Lleva incorporado el parasol de pétalo que está realizado en plástico y que aunque primero no me gustó, luego reconozco que cambié de opinión al reflexionar que es más protector frente a golpes que uno metálico.
La montura, dicho de paso, es totalmente metálica. En ningún caso da la impresión de ser un objetivo barato, aunque se puede conseguir por menos de 300€
Las fotos
No voy a entrar en tests en profundidad ni en especificaciones técnicas ya que hay multitud de web que informan sobre ello mejor que lo que yo sería capaz, así que me limitaré a mostrar algunas fotos e ir comentando impresiones.
Nos podemos acercar muchísimo a los objetos y aún así tenemos una perspectiva enorme
A f/2.8 es ligeramente blandito pero perfectamente utilizable, incluso sin recurrir a “sharpen”. Me ha sorprendido gratamente.
Dado el gran ángulo de visión que tenemos, no es extraño encontrarnos con imágenes muy dispares a nivel de iluminación, con lo que sugiero encarecidamente disparar en RAW para poder hacer las oportunas correcciones posteriores
Aquí podemos ver la inherente distorsión óptica del 8mm.
Según la toma que hagamos, obtendremos este tipo de imágenes muy distorsionadas…
aunque se pueden corregir con Lightroom, si bien en este caso la imagen resultante también es bastante extrema.
Una nueva comparativa de imagen sin corrección
y aquí corregida, en este caso obteniendo un resultado más natural.
Una de las tomas que encuentro más “resultonas” es la de ponerse en la esquina de una plaza (distorsión corregida en Lightroom).
Aunque por ejemplo a f/8 no hace falta preocuparse del enfoque, en tomas más cercanas y diafragmas más abiertos, recomiendo vigilar que lo que queremos esté dentro de foco, ya que si, hay una cierta profundidad de campo con la que jugar.
Otra toma que muestra la enorme perspectiva que ofrece el 8mm.
Se pueden hacer también fotos más curiosas con esa posibilidad que nos ofrece el 8mm de ponernos encima de algo y darle contenido en el conjunto.
Una de las situaciones que nos podemos encontrar es que el sol caiga dentro de nuestra toma, aunque el punto directo lo gestiona bastante bien, aparece algún flare no muy bonito en la parte inferior.
En resumen, es una lente con un precio que podríamos considerar asequible, alrededor de los 300€ (se puede conseguir por menos), y que no molesta para nada de ser llevada en nuestra mochila a la vez que nos permitirá tomar fotos de enormes paisajes, interiores de catedrales o plazas en ambientes urbanos. Si luego queremos aplicar corrección a la distorsión del ojo de pez, ya es cosa nuestra.
pd: Las imágenes se han procesado en Adobe Lightroom y tienen la simulación de película “Classic Chrome”.
Los tres últimos días del tour han sido de intensa carretera. Muchos kilómetros para hacer el camino de vuelta visitando sólo algunas cosas nuevas pero aprovechando para hacer memoria de muchas otras que ya quedan muy lejos en el recuerdo sin realmente serlo en el tiempo.
El camino de Central Otago a Christchurch es volver a la “civilización”, es volver a ver algunos núcleos de población y algo de tráfico.
En NZ el carácter de los pueblos es algo bastante aleatorio. La mayoría nos parecerán poco interesantes, mientras que otros tienen su punto de peculiaridad
Llegamos de nuevo a Christchurch a media tarde, está vez con algo más de tiempo que la anterior ocasión.
Hoy me he levantado con la noticia del terremoto de Christchurch, así que las fotos tienen escasas 48 horas. Christchurch es una ciudad apuntalada, parcialmente derruida y abandonada y también floreciente.
Es una ciudad que ha apostado por dar vía libre a la creatividad y se ha ido llenando de arte urbano, ya sea con graffitis o con esculturas, ofreciendo una curiosa imagen que vale la pena visitar…al.menos hasta hace dos días.
La jornada posterior a Christchurch vuelve a ser un no parar de kilómetros para llegar a Picton, donde tenemos que coger un pequeño avión, una Cessna Caravan, para volar a Wellington en un vuelo escénico a 4000 pies (unos 1200 metros), por los fiordos que unen ambos puntos.
Paramos a comer en Kaikoura y visitamos unas curiosas formaciones rocosas en la playa.
Más de 400 kilómetros de lluvia sin parar entre Christchurch y Wellington. Incluso el vuelo escénico es un vuelo de nubes, pero al menos es menos movido de lo previsto.
Llegamos a Wellington con ganas de cenar y dormir. Ni si quiera la oferta de ocio de la famosa Cuba Street nos atrae, contando que hay que levantarse a las 6 de la mañana.
Seguramente Wellington sea la ciudad menos interesante de NZ. A primera vista, nada destacable ni para fotografiar.
Suena el despertador a las 6… ducha, cerrar la maleta y directo al bus.
Hoy nos toca la última etapa. Son casi 11 horas de bus con las mínimas paradas para comer, ir al baño y repostar combustible. Vemos el Tongariro de lejos, volvemos a pasar por Taupo y la península de Coromandel.
Llegamos a Auckland a media tarde y los tres que hemos estado juntos todo el tour nos despedimos con tristeza mientras nos dirigimos a los respectivos hoteles.
Aprovecho para pasear un rato por Auckland
Creo que el cansancio acumulado es el que me hace quedar suficientemente dormido para no enterarme del terremoto, que también se pudo notar en Auckland. Si no llega a ser por los mensajes de Facebook y WhatsApp interesándose por mi estaddo, ni me hubiera percatado.
El día se levantan turbio pero invita a la manga corta, gasto mis última horas visitando la Auckland Gallery que para mí sólo puede ofrecer como interesante una colección de retratos maorís. El resto, quizás acostumbrando a los museos que tenemos en Europa, deja gusto a poco.
Quedo para comer con Alex y Anna, dos paisanos de Nou Barris como yo que han decidido pasar un año fuera de Barcelona y han comenzado por Nueva Zelanda para perfeccionar el inglés.
Comentamos las respectivas experiencias, damos una vuelta por el centro y me despido de ellos para recoger la maleta en el hotel y ir al aeropuerto.
Han sido tres semanas muy intensas, a veces demasiado, pero en las que he podido ver paisajes maravillosos y hacer cosas únicas como nadar con delfines a mar abierto o pasear por un glaciar. Y eso sin contar la experiencia de compartir charlas con los otros viajeros.
Pero todo lo extraordinario se acaba, o entonces sería simplemente algo ordinario.
Así que con una copa de “la Viuda”, me despido de los Kiwis.
