No són el Louvre, ni el Metropolitan, ni tampoc el Prado. No allotgen grans pinacoteques ni col·lecions escultòriques. Són llocs modestos, solitaris, apartats de tot i sovint foscos. Són els museus que custodien el caprici d’un Arquitecte o Enginyer que ha pogut deixar fluir el seu sentir més artístic més enllà de les necessitats de la pròpia construcció. Son les cavernes de les Centrals Hidroelèctriques.
Va haver-hi una època on els pressupostos permetien algunes llicències que avui probablement ens semblarien prescindibles. Així, centrals hidroelèctriques que veieren la llum durant l’etapa del «desarollismo«, o en altres casos, com una contribució a l’art, disposen de pintures o mosaics cobrint les seves parets. Obres d’art a la vista d’uns pocs.
La Central de Pont de Rei
La central de Pont de Rei, emplaçada al límit fronterer amb França per la Vall d’Aran, va generar el seu primer quilovat el 1960, un cop el primer dels dos alternadors fabricats per la General Electric va quedar instal·lat després d’un llarg trajecte en vaixell des del bilbaí port Santurce fins a Bordeus, i d’allà fins a Pont de Rei per carretera, que en aquella època no devia ser pas un camí de roses.
Aquesta instal·lació generadora, la última del riu Garona en el nostre territori, conté un treballat mural pintat sobre la paret on, de forma gràfica ens mostra els diversos salts d’aigua de la Vall d’Aran propietat de l’extinta empresa «Productora de Fuerzas Motrices» i que engloba des de la central d’Arties-Aiguamoix fins a la pròpia de Pont de Rei, seguint el curs del riu Garona. Aquest mapa de gegantesques dimensions, ens mostra també de forma visual els diversos llacs i rierols aportadors de cabal a un sistema que aprofiten fins la darrera gota de la Val d’Aran.
En aquest cas es podria parlar del llenguatge pictòric utilitzat, molt realista, malgrat que als anys 60 sigui una tendència «passada de moda», s’assimila però al gust de l’art de les dictadures, que no veien amb bons ulls els moviments d’avantguarda ni l’abstracció.
Central de Caldes de Boí
Si des la Vall d’Aran ens desplacem una mica cap al sud, farem camí a la Vall de Boí. Allà, alimentant-se de la presa de Cavallers que alhora es nodreix dels rius Tor i San Nicolau, trobarem, dins de la muntanya, la central de Caldes de Boí, construida per ENHER sota el paraigües de l’INI i que conformà l’origen d’un immens esquema hidroelèctric que desemboca al Riu Segre i més endavant a l’Ebre, i que permet així reaprofitar l’aigua diverses vegades al llarg del curs dels rius. En el seu moment, el règim franquista ho comparava, salvant les distàncies i proporcions, amb una obra similar, però a menor escala, del que s’havia desplegat a Tennese Valley (EEUU).
La central de Caldes és a l’interior d’una caverna excavada a la roca algunes desenes de metres allunyada de la llum exterior i si’hi accedeix per un fosc túnel que encara conserva un bust del seu Enginyer. A dins, resguardats per la frescor i el silenci només pertorbat per l’arrencada de les seves dues turbines Pelton, trobem dos mosaics.
Un d’ells, l’ubicat a la paret lateral de majors dimensions, és una gran obra de formes que recorden a l’estil cubista i que té com a títol L’Aigua, l’Agricultura i l’Indústria, i el va fer el gran especialista en mosaics i fill de Terrassa Santiago Padrós i Elías.
El segon, de menors dimensions, està ubicat just a l’entrada i és, tal com el de Pont de Rei, una representació gràfica de les diverses centrals del sistema generador de la Noguera Ribagorçana on només hi manquen dues instal·lacions més modernes. La central reversible de Moralets-Llauset, tota una obra faraònica en si mateixa, i la presa i central de Baserca, al municipi de Bono.
Central de Sau
Ben conegut és el seu embassament per la imatge de l’antiga església del poble, ara submergit sota les aigües, deixant mostrar el coronament del seu campanar…o inclús una mica més en èpoques poc afavorides per la pluja. Però a banda d’aquest fet, i del grup musical que li agafà el nom, la Central de Sau, situada a la zona de les Guilleries, és no només un punt de producció elèctric, sinó també de regulació d’aigua de consum. I a més, tal com les anteriors, també l’art hi és present.
Cal remarcar que la impulsora de la central, l’antiga Hidroelèctrica de Catalunya, imprimia un considerable sentit estètic a les seves instal·lacions. I només cal observar-ho amb un element tan simple com els suports de les línies elèctriques, amb un disseny simple de formigó molt menys agressiu visualment que les habituals torres metàl·liques.
Inaugurada l’any 1963, la sala principal de la central ens mostra, tan bon punt obrim la porta, un enorme mural pintat per Joan Lleó, el qual ens dona la benvinguda amb una imatge que ens presenta un paissatge humanitzat en una enorme sala pràcticament diàfana només embrutada pel pont grua i dues tapes que cobreixen els pous que, força metres més avall, allotgen sengles turbines.
Central de Susqueda
Si seguim avall el curs de l’aigua que aboca la central de Sau trobarem l’embassament i presa de Susqueda, una construcció de tipus bòveda i de 215 milions de m3 de capacitat que recentment ha subsituït les 4 vàlvules de fons. Ja aquí comença tota una mostra d’arquitectura que va més enllà de la simple enginyeria i aquesta es combina amb la bellesa . El propi accés a l’interior de la presa disposa primer d’una vasta sala apta per a ser usada per a presentacions, exposicions o concerts de petit format.
És uns quilómetres més avall que hem d’anar fins trobar la central. L’accés, junt a un parc d’alta tensió de línies singulars, queda resguardat de la pluja per una marquesina de grans dimensions i d’aspecte modern que ens obre les portes d’un túnel que gràcies a la seva il·luminació verda i taronja, sembla acompanyar-nos en un viatge de fantasia a les profunditats de la terra i que sembla influenciat pel Minimal Art
Pero és allà, a la pròpia caverna que ens mostra la seva esplendor i la mà lliure de qui signa els planells, en aquells moments un jove Enginyer fill de Zamora de nom Antonio Rebollo, ara Doctor Enginyer de Camins i Llicenciat en altres sis carreres, com Arquitectura o Història.
Susqueda és encara avui un referent: llums de colors, vitralls, relleus dedicats als obrers i icones de simbologia energètica s’uneixen amb un sostre gens comú, amb petits elements decoratius o amb una escala de cargol que combina ferro, ciment i passamaneria de fusta la qual ens ascendeix accés a la sala de comandament. Tot plegat desprenent un intens aire d’estil post-contemporari.
La central es posà en marxa el 5 d’Octubre de 1967 i va ser la joia de la corona d’Hidroelèctrica de Catalunya, que sense cap mena de dubte no va escatimar recursos per a que destaqués de forma brillant. A dia d’avui, ho segueix fent.
Window seat please! 